En què consisteix la teoria (o roda) del canvi?

Aquest model transteòric contempla diferents fases per les que se suposa que totes les persones passem en relació a processos de canvi. En alguns llocs apareix com a teoria o model i en altres com a roda. Personalment m’agrada més concebre-ho com a “roda del canvi” ja que posa èmfasi en la circularitat de la teoria. A la pràctica implica que el procés de canvi pot tenir retrocessos, repeticions o inclús, dinàmiques que agafen una tendència en “espiral o bucle”.

Aquesta teoria s’origina en els estudis que Prochaska i Diclemente van fer en relació a les conductes d’addicció a drogues al 1982. Des de llavors que aquest model té molta evidència empírica en relació a la seva capacitat descriptiva, explicativa i predictiva de les conductes addictives. Però no només en l’àmbit de les addiccions a substàncies exògenes (tabaquisme, alcoholisme, drogodependència…) sinó que a més, s’ha descobert que aquestes etapes i processos es donen en totes les situacions on una persona pretén realitzar algun canvi, ja sigui per resoldre una problemàtica o bé per millorar en la seva qualitat de vida.

D’aquesta manera, es pot entendre quan una persona sol·licita iniciar un procés psicoterapèutic es podrà ubicar en una o altra fase i que això podrà guiar les accions o tècniques que s’emprin. Des d’aquesta concepció, la psicoteràpia transitarà entre les diferents etapes o fases fins arribar a la darrera, on el canvi s’haurà consolidat i el procés podrà finalitzar.

Una de les coses que meś em crida l’atenció sobre aquest model és el fet que sigui transteòric o tridimensional en el sentit que proporciona una concepció global i al mateix temps diferenciada del canvi en les conductes, integrant el que els mateixos autors denominen com  processos, nivells i estadis de canvi.

Els processos de canvi consisteixen en activitats manifestes o encobertes iniciades per la pròpia persona per modificar el seu hàbit i serien, per exemple: l’autoconeixement, la consciència del problema, l’autoavaluació, la motivació…

Els nivells de canvi s’entenen com allò que ha de ser canviat per abandonar la conducta addictiva i serien: símptomes, situació problemàtica, coginicions desadaptatives, conflictes interpersonals, conflictes de sistemes (familiars, amistats, laborals…) i conflictes intrapersonals (allò que genera incoherència i malestar intern)

Els estadis representen la dimensió evolutiva del model i són cinc: precontemplació, contemplació, preparació, acció i manteniment. Es podria donar una altra fase que seria el “canvi definitiu” de la conducta o en cas contrari la recaiguda, que implica tornar a començar el procès. En aquest punt es visibilitza la idoneïtat de la metàfora de la roda o l’espiral)

A continuació es descriuen molt breument aquests cinc estadis:

1. Precontemplació: La persona no té consciència del problema. El seu entorn sí que se n’adona que té algun problema i intenten fer-li veure la necessitat del canvi. És possible que progressivament es vagi generant més consciència però no es fa cap acció per assolir el canvi de conducta.

2. Contemplació: En aquesta fase la persona ja identifica la situació problemàtica i el fet que seria òptim de canviar-la. Tot i això, hi ha certa resistència al canvi. És com un “vull però no vull”. De vegades aquesta resistència és degut a una manca de confiança de les seves pròpies habilitats o a la por del canvi o del que això podria representar.

3.Determinació: En aquest punt la persona ja ha inclinat la balança cap al canvi, de manera que ja està convençuda de la necessitat de fer el canvi. Encara hi ha alguns dubtes especialment sobre el “com” fer aquest canvi a la pràctica, però en un pla més teòric el convenciment de fer el canvi és present de manera ferma.

4. Acció: Després de la determinació apareix la predisposició a mobilitzar-se i emprendre accions concretes per tal que el canvi es produeixi.

5. Manteniment: Una vegada el canvi o canvis es produeixin, cal afiançar-los per tal que tinguin consistència i durabilitat al llarg del temps. En aquesta fase és clau planificar estratègies per tenir recursos a fi d’evitar recaigudes.

Una vegada llegides les descripcions es pot veure com en diferents situacions es pot aplicar aquest model per tal de definir en quina fase es troba la persona i que caldria per avançar a la següent. En el cas de conductes addictives és fàcil d’identificar, ara bé, en altres situacions pot resultar més complex. En articles posteriors s’aprofundirà sobre la temàtica per tal de veure la utilitat d’aquesta teoria.

Si voleu més informació o us ve de gust compartir la vostra opinió o compartir algun dubte o idea, podeu deixar un comentari o contactar.

Per acabar, a continuació destaco alguns articles (científics) per ampliar més sobre el tema.

Prochaska, J. O., DiClemente, C., & Norcross, J. C. (1994). Cómo cambia la gente: Aplicaciones en los comportamientos adictivos. RET: revista de toxicomanías, (1), 3-14.

Diez, P. S., Martínez, G. G., Brines, M. F., Chapa, R. F., & García, C. Z. (2001). Estadios y procesos de cambio en drogodependientes en tratamiento ambulatorio. Adicciones, 13(2), 147-152.

Calvo Sagardoy, R., Alba Fernández, V., Serván García, I., & Pelaz, S. (2001). Procesos de cambio y factores de resistencia en trastornos de la alimentación según el modelo trasteórico de Prochaska y Diclemente. Clínica y Salud, 12(2).

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.